L’aranya vespa

Després de tant de temps inactius us donem la benvinguda amb aquesta amiga de l’hort, que ens ha acompanyat tota la temporada d’estiu i tardor i ens ha fet algún que altre espant!

IMG_20171127_220651_291

Que no us faci por! la seva picadura en els humans es comparable a la d’un mosquit i en molt poques ocasions s’ha manifestat amb una al·lèrgia.

*L’aranya vespa (Argiope bruennichi), és una aranya que es troba distribuïda per tot el centre d’Europa, nord d’Europa, nord d’Àfrica i parts d’Àsia. Igual que molts altres membres del gènere Argiope, mostra marques grogues i negre en el seu abdomen.

L’aranya construeix una teranyina orbe espiral de bon matí o al vespre, normalment en herba llarga una mica per sobre el nivell del terra, i tarda aproximadament una hora. La forma de ziga-zaga prominent anomenada stabilimentum, o decoració de la teranyina, que apareix al centre de l’esfera és de funció incerta, encara que pot ser per atreure insectes.

Quan una presa és atrapada per primera vegada a la teranyina, la immobilitza ràpidament embolicant-la amb seda. llavors pica la presa i se li aplica un verí paralitzant i un enzim de proteïna de dissolució.

El mascle de l’espècie és més petit que la femella. Sovint es pot veure a prop d’una teranyina d’una dona un mascle esperant que completi la seva muda final, moment en el qual s’arriba a la maduresa sexual. En aquest moment la seva mandíbula serà suau durant un temps curt i el mascle pot aparellar-se amb la femella sense el perill de ser menjat.

Font: wikipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Aranya_vespa

 

Anuncios

Descobrint l’hort!

Els nois i noies de les clases de les Girafes i de les Tortuges  (P5B) han anat a l’hort,  han observat les verdures amb lupa, han tret herbes espontànies i han trobat tresors que amaga la terra.

També han visitat l’hort els nois i noies de 2on, les Cacatues. Han observat amb lupa diferents insectes i han arrencat herbes espontànies 🙂 

Calçots

Hem estrenat el primer dia de l’esperada tardor plantant (com no pot ser d’altre manera) CALÇOTS!

img_20160922_170124

Encara ens en queden uns quants per plantar, esperem poder fer unes bones calçotades “collitapròpia” aquest any!

El calçot

*Els calçots o ceballots són una varietat de cebes tendres, cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen, i que es mengen escalivats.

Sobre l’origen del calçot hi ha diverses versions però la més coneguda és la que atribueix a en Xat de Benaiges, un camperol que va viure a Valls a la fi del segle XIX, la invenció d’aquest cultiu.[1] En Xat de Benaiges va posar un parell de brots de cebes al foc i va descobrir per atzar un plat que a la primeria del segle XX ja havia esdevingut habitual en moltes llars de Valls.

De llavors ençà el consum dels calçots o calçotada ha esdevingut una festa gastronòmica coneguda arreu, especialment aCatalunya. Els calçots es mengen habitualment durant els mesos de gener, febrer i març, es couen amb llenya provinent desarments, rabasses o rabassons de vinya i es consumeixen acompanyats d’una salsa típica, la dita salvitxada, que és una salsa de tipus romesco.

No fou fins a mitjan segle passat que el calçot es va fer conèixer fora de l’Alt Camp, particularment gràcies la divulgació feta per la colla artística i humorística l’Olla. La festa del calçot de Valls, que se celebra el darrer diumenge del mes de gener, va fer 100 anys l’any 1996. S’hi celebren tres concursos : el concurs de cultivadors de calçots, el concurs de salsa de la ‘calçotada’ i el concurs de menjadors de calçots.

Calçots al foc

Etimologia

El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre. La calçotada o menjada de calçots consisteix a enfilar els calçots amb un filferro, coure’ls en una brasa feta de llenya i trossos de cep de vinya i menjar-se’ls amb la salsa i seguits de botifarra amb seques (mongetes) o alguna altra mena de carn que pot amanir-se també amb aquesta deliciosa salsa.[2]

Propietats alimentàries

La ceba en general és una planta amb contingut de vitamines i minerals molt ampli. Se li atribueixen propietats tonificants, diürètiques, digestives i afrodisíaques. En el cas del calçot s’ha comprovat que té un contingut interessant en compostos anticancerosos. El diàmetre del calçot pot arribar a fer entre 1,7 i 2,5 centímetres i la cama blanca entre 15 i 25 centímetres.

Mètode de conreu

Calçots acabats d’arrencar.

El procés de cultiu d’aquest producte té dues fases diferenciades. La primera fase és l’obtenció del bulb que es fa a partir de la sembra de llavor a final d’any, es trasplanten les cebetes a l’entrada de primavera i s’arrenca el bulb a l’estiu.

La segona fase és l’obtenció del calçot a partir de les cebes. La plantació de les cebes es fa durant la segona quinzena del mes de setembre. Abans de plantar-la cal tallar-li la part superior per tal que els calçots creixin més espaiats. A mesura que els brots de la ceba van sortint, s’han de calçar, és a dir colgar el brot amb substrat per tal que quedi més blanquejat.

El cultiu del calçot és típic del Camp de Tarragona, propenc al mar i amb un hivern suau. Malgrat això, el calçot també es pot conrear en zones d’interior on les glaçades no siguin gaire permanents. En aquests casos, però, la collita del calçot s’endarrerirà d’unes setmanes respecte a les regions de clima més suau.

Els calçots es degusten normalment en una calçotada: cuits al foc i sucats en salsa de calçots.

Economia

Catalunya té un feix de tradicions i costums: els castells, les sardanes, el pa amb tomàquet… però en el camp gastronòmic es destaca aquesta hortalissa que cada vegada es conrea a més comarques de terres catalanes i espanyoles: el calçot.

Cada any es cullen prop de 55 milions de calçots, 10% dels quals duen l’etiqueta de denominació d’origen de la IGP “Calçot de Valls”, creada el 1995 per laGeneralitat de Catalunya.[1] Aquesta producció té unes repercussions econòmiques molt importants sobretot per les quatre comarques productores més importants: el Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp i el Baix Penedès.

La part més representativa dels ingressos que representa el calçot, però, es basa sobretot en la restauració; la comarca de l’Alt Camp és la que se’n veu més beneficiada, ja que rep visitants d’arreu de Catalunya i fins i tot de fora de l’Estat espanyol.[3]

*Informació de Wikipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cal%C3%A7ot

El Pèsol

20160126_174557

Com veieu, anem evolucionant! Ja tenim plantats pèsols, cols, enciams, cebes, maduixes, etc.

Ahir vam posar tutors als pèsols i és per això que aquesta entrada se la dediquem a ells!

El Pèsol*

pesols

  • Història: És una de les hortalisses més antigues de la cultura europea. S’han trobat restes de pèsols en excavacions arqueològiques de 9000 anys d’antiguitat. Els antics grecs i romans cultivaven el pèsols i el consumien habitualment.
  • Propietats nutricionals: El pèsol és ric en proteïnes, té un contingut interessant en vitamina A, C i sals minerals, potassi, ferro, zinc, luteina i àcid fòlic. És l’aliment més ric en vitamina B1 i té un 5% de fibra.
    Els nutrients del pèsol són bons pel cor, redueixen el colesterol a la sang, controlen els nivells de sucre i són rics en antioxidants.
    Es poden consumir tendres o secs. Actualment és més habitual el consum de pèsol fresc i sovint congelat. Se solen coure per ebullició tot i que per conservar totes les vitamines és preferible el consum fresc o escaldat.
  • Varietats:
    • Les varietats de pèsol es classifiquen segons el creixement de la planta en:
      Varietats nanes: la tija no sobrepassa els 90 cm de longitud.
    • Varietats de creixement indeterminat: la tija sobrepassa el metre i en alguns casos pot arribar a 2-3 m.
    • També hi ha varietats precoces, que necessiten menys dies entre la sembra i la fructificació i d’altres més tardanes, que inicien la fructificació més tard.
  • Com cultivar: es cultiva a partir de la llavor tot i que també es pot realitzar planter. Per accelerar la germinació és útil deixar la llavor en remull unes hores.
    L’època de sembra està entre la tardor i la primavera. En zones amb glaçades intenses cal evitar el cultiu durant d’hivern o plantar alguna de les varietats molt resistents al fred. En general, són bones èpoques de sembra el setembre-octubre i el febrer-març.
    Des de la sembra fins al començament de la collita poden transcórrer uns 60 dies. Aquesta dada dependrà de la varietat i de la climatologia.
    Cal posar una canya o un pal que faci de tutor. La planta s’hi enfilaràtota sola gràcies als circells.
  • Associacions de cultiu: S’associa bé amb la pastanaga, el rave, la col i l’enciam.
    Cal evitar que coincideixin amb verdures de la mateixa família com la fava i la mongeta. Tampoc es recomanable que coincideixi amb l’all o la ceba.
  • Malalties i problemes: Mosca blanca, Pugó, Trips
  • Una mica de botànica: El nom llatí és Pisum sativum. Pertany a la família de les lleguminoses. Les espècies de la família de les lleguminoses tenen la particularitat d’associar-se amb un bacteri anomenat Rhizobium, el qual obté nitrogen de l’atmosfera que la planta aprofita. Aquesta associació anomenada simbiosis es dona a les arrels de la planta formant uns petits nòduls molt característics i que són molt fàcils d’observar.
    És una planta anual. Les fulles són compostes, dividides en fulles més petites anomenades foliols. Algunes varietats tenen un creixement indeterminat, o sigui que es comporten com a plantes enfiladisses i poden arribar als 3 metres d’alçada. Altres varietats tenen un creixement determinat, o sigui que formen mates de 60 a 90 cm.
    Com en totes les lleguminoses, el fruit del pèsol és una tavella a l’interior de la qual hi ha la llavor. Se sol consumir la llavor tendra però també es pot collir seca.
    És una planta que no li agrada les altes temperatures de l’estiu ni tampoc les glaçades molt intenses a l’hivern.

*Tota aquesta informació ha estat treta del blog Hort Urbà